Novel·la negra en català
En català la negra va arribar tard i per la porta de la traducció: el 1963 Manuel de Pedrolo va posar en marxa La Cua de Palla, la primera col·lecció del gènere, i d'aquell viver en van sortir autors propis. Avui té premis propis, col·leccions dedicades i novetats cada temporada.
El gènere no s’instal·la en català fins als anys cinquanta, amb Rafael Tasis i amb Manuel de Pedrolo, que hi entra amb Es vessa una sang fàcil (1954) i continua amb L’inspector fa tard (1960) i Joc brut (1965). El pas decisiu, però, el fa com a editor: el 1963 dirigeix a Edicions 62 La Cua de Palla, la primera col·lecció de novel·la negra en català, que posa a l’abast Hammett, Chandler i Simenon. Va durar fins al 1970 i després ha tornat més d’un cop: el 1985 com a Seleccions de la Cua de Palla i el 2006 com a la Nova Cua de Palla.
L’autoria pròpia arriba després. El 1972 Jaume Fuster publica De mica en mica s’omple la pica; als vuitanta s’hi afegeixen Maria-Antònia Oliver, Andreu Martín —dels que hi han treballat més anys i amb més títols— i Ferran Torrent, que planta el gènere a València amb el detectiu Butxana a partir de No emprenyeu el comissari (1984) i Penja els guants, Butxana (1985).
Si el que voleu és llegir-ne ara, hi ha d’on triar: al segle XXI hi treballen Teresa Solana, Marc Pastor o l’andorrà Albert Villaró, i el gènere ja té premis seus, com el Crims de Tinta, i col·leccions que només s’hi dediquen.
