Literatura juvenil en català
La literatura juvenil catalana es va renovar a partir dels anys seixanta portant als lectors joves l'aventura, la història, la ciència-ficció, la novel·la negra i el realisme. Segons lletrA, el Mecanoscrit del segon origen, de Pedrolo, n'és un dels «èxits més absoluts», i No demanis llobarro fora de temporada, d'Andreu Martín i Jaume Ribera, hi va fer esclatar la novel·la negra.
lletrA explica la literatura juvenil catalana moderna com una operació de trasllat. A partir de la represa dels anys seixanta, els autors van anar agafant gèneres que la font anomena, entre cometes, «adults», i els van refer per a lectors joves; la rondalla, que havia estat el model de les dècades anteriors, va quedar enrere. La primera línia que la font hi resegueix és l’aventura. De Joaquim Carbó en destaca La casa sota la sorra (1966), que va tenir tres continuacions entre el 1979 i el 1982, d’El país d’en Fullaraca a La casa sobre el gel, i que dos escriptors, Pau Joan Hernàndez i Rafael Vallbona, compten entre les millors novel·les juvenils en català i hi veuen «un impuls personal» per dedicar-s’hi. L’altre pioner que cita és Josep Vallverdú, que amb Trampa sota les aigües es va endur el premi Joaquim Ruyra del 1963.
La història i la ciència-ficció hi entren a partir dels anys setanta. Per a la història, lletrA pren com a referència Un cavall contra Roma (1975), de Vallverdú, una de les primeres novel·les d’aventures amb context històric, i hi afegeix L’ocell de foc (1971), d’Emili Teixidor, a l’alta edat mitjana catalana, i La història que en Roc Pons no coneixia (1980), de Jaume Cabré, a la guerra de la Independència. La ciència-ficció arriba amb Mecanoscrit del segon origen (1974), de Manuel de Pedrolo. L’atac d’unes naus extraterrestres enxampa l’Alba, de catorze anys, i en Dídac, de nou, sota l’aigua del riu, i això els salva. Se n’han fet un còmic i una sèrie de televisió, i el Diccionari de la literatura catalana el considera «el llibre emblemàtic» del moment en què la literatura catalana va entrar a les aules; no va trigar a ser, segons la mateixa font, la novel·la més venuda en català.
Entre els precursors de la novel·la negra juvenil, lletrA hi compta una paròdia: Felip Marlot (1979), de Carbó, que fa broma amb la figura del detectiu privat. L’esclat, però, el situa a No demanis llobarro fora de temporada (1987), d’Andreu Martín i Jaume Ribera. El protagonista, un noi aficionat a les pel·lícules de detectius a qui tothom diu Flanagan, es mou pels barris humils de la ciutat, i una investigació l’arrossega sense voler cap a problemes de família i de crim organitzat. D’aquí va sortir la sèrie de Flanagan, que lletrA atribueix a l’èxit del primer llibre.
L’últim corrent que resegueix lletrA és el realisme, que aborda els problemes dels joves des de prop i amb tècniques com el dietari, la fragmentació del relat o el psicologisme. Els títols fundacionals, segons la font, són Cul de sac (1986), de Gemma Lienas, que tracta les drogues, La imbècil (1986), de Mercè Company, i Així és la vida, Carlota (1989), també de Lienas. És el que s’ha anomenat «novel·la d’institut», i lletrA el compta entre els corrents juvenils més populars a tot Europa, i no només aquí. Pel que fa als canals, l’Enciclopèdia Catalana esmenta dues col·leccions per a adolescents, «El Nus», que situa a Laia, i «L’Esparver», de La Magrana, i la revista Rodamón, creada el 1977 per al mateix públic.
