Novel·la històrica en català
La novel·la catalana es va refer al segle XIX amb la novel·la històrica com a eix, a partir d'un llibre del 1862 que tenia Walter Scott com a model llunyà. L'Enciclopèdia Catalana parla d'un «esclat» del gènere als anys vuitanta, i el gènere ha tingut un premi propi, el Nèstor Luján, que han guanyat Albert Salvadó i Martí Gironell.
Hi ha gèneres que arriben a una literatura quan ja està feta. Aquest, en català, va ser el que va tornar a posar en marxa la novel·la. El punt de partida és del 1862: una novel·la d’Antoni de Bofarull amb el subtítol Catalunya agonitzant, que l’Enciclopèdia Catalana i Jordi Tiñena consideren la primera novel·la històrica catalana. Tiñena, en un article a la Catalan Historical Review, recorda que la novel·la en català, que a l’edat mitjana havia donat el Tirant lo Blanc, havia «pràcticament desaparegut», i que en la represa posterior el gènere històric en va ser «l’eix».
Walter Scott hi era, però de lluny: l’Enciclopèdia en parla com una referència «remota», i hi veu sobretot el sentit «apologètic i nostàlgic» que impregna tota la literatura renaixent. Tiñena, que estudia el gènere fins al 1930, conclou que el tema que comparteixen totes aquestes novel·les és «el restabliment de l’ordre», i que els finals feliços i el moralisme maniqueista hi expressen un desig de pau i estabilitat. Divideix aquells anys en tres etapes; la primera, que pren d’Antònia Tayadella, es tanca el 1882 amb La Papallona, de Narcís Oller, amb qui, diu, la novel·la catalana entra en una altra etapa.
Per a l’Enciclopèdia, els anys vuitanta del segle XX van ser els de l’«esclat» de la narració històrica, i en dona noms: Maria Àngels Anglada, Josep Lozano, Ferran Cremades, Ramon Pallicé, Vicenç Villatoro o Ll. Racionero. El gènere també va entrar als llibres per a joves. lletrA recorda que Un cavall contra Roma (1975), de Josep Vallverdú, va ser dels primers llibres d’aventures que hi van posar un rerefons històric, i n’esmenta dos més: un de Jaume Cabré ambientat a la guerra de la Independència, La història que en Roc Pons no coneixia (1980), i un d’Emili Teixidor que passa a l’alta edat mitjana catalana, L’ocell de foc (1971).
El gènere ha tingut un premi propi, el Nèstor Luján de novel·la històrica, que surt a les entrades de l’Enciclopèdia de dos autors que hi han fet obra. Albert Salvadó hi va entrar el 1997 amb L’enigma de Constantí el Gran, i l’Enciclopèdia diu que sovint hi barreja el misteri; l’obra que va venir després se centra sobretot en la tradició catalana, Roma i les seves campanyes i l’antic Egipte, i un dels títols, El mestre de Kheops (1998), va guanyar el Nèstor Luján. Martí Gironell el va guanyar el 2008 amb La venjança del bandoler, un any després de publicar El pont dels jueus, i la mateixa font el presenta com a autor de novel·les històriques que van de la Catalunya neolítica d’El primer heroi (2014) als conflictes de Catalunya amb Felip II de L’últim abat (2012).
