Memòries i dietaris en català
El segon gènere amb més obres del catàleg. Hi conviuen dues tradicions que en català han donat molt: el dietari d'escriptor, amb El quadern gris al capdavant, i les memòries de guerra i d'exili. Llibres per llegir a poc a poc, on importa menys el que passa que la manera de mirar-s'ho.
El dietari té en català un títol que el presideix: El quadern gris de Josep Pla, publicat el 1966 com a primer volum de la seva obra completa i presentat com el dietari que va escriure entre el març del 1918 i el novembre del 1919, partit en dues meitats, la de Palafrugell i la de Barcelona. Al seu costat hi ha el dietari de Gaziel, que és l’altra gran veu del gènere que tenim al catàleg. També hi entra el dietari que pensa en veu alta: Joan Fuster va reunir el 1969, al segon volum de les seves obres completes, el Diari 1952-1960, que li serveix menys per explicar-se la vida que per provar-hi idees, molt a la vora de l’assaig.
L’altra meitat del gènere la fan la guerra i l’exili. Teresa Pàmies va tornar a Catalunya el 1971 i va començar a escriure llavors: l’exili a França el 1939 i el pas pel camp de refugiats, els anys a la República Dominicana, Cuba i Mèxic i la feina de redactora a Ràdio Praga li van donar Testament a Praga, escrit amb el seu pare i premi Josep Pla, i després Quan érem capitans (1974) i Quan érem refugiats (1975). Avel·lí Artís-Gener hi va dedicar quatre volums, Viure i veure (1989-1996), que van de la joventut al front republicà, d’allà a la travessia cap a Mèxic i, finalment, al retorn.
Dues portes d’entrada, doncs: el quadern d’un escriptor que aprèn a mirar, o el testimoni d’una generació que va haver de marxar.
