La febre d'or

Argument

Els títols de les dues parts, «La pujada» i «L’estimbada», ja dibuixen la corba: un ascens i una caiguda. Qui els fa és un fuster de la Ribera, en Gil Foix, durant l’alça borsària de la Febre d’Or; Oller va escriure la novel·la a partir del que va veure a la borsa catalana el 1881 i el 1882.

Les primeres jugades li surten bé, i en Gil s’hi llança i hi fa entrar la família. D’un d’ells, el nebot Eladi, la Gran Enciclopèdia Catalana avisa que el trairà; els altres són en Bernat, el germà, i un cosí, en Jordi Balenyà. La Caterina, la seva dona, l’acompanya en el canvi de posició. El Diccionari de la literatura catalana explica que els guanys obliguen en Gil a fer seus de cop els hàbits burgesos, i l’Enciclopèdia en parla com d’una «imitació grotesca». Enlluernat per l’èxit, en Gil en vol sempre més, i per a l’Enciclopèdia tota aquella riquesa porta la infelicitat a casa.

La resistència és a casa mateix. La Delfina, la filla, s’enamora del seu oncle Francesc Tió, pintor, i és l’única que gira l’esquena al lluïment; ell, amb ulls d’artista, fa costat a la sogra d’en Gil, la senyora Mònica, que no deixa mai de pensar com una menestrala. Mentrestant, en Bernat va desgranant les seves teories sobre la borsa i els negocis, que considera «impulsors cecs del progrés social», i la novel·la segueix com canvia la Barcelona burgesa, amb París al costat com a contrapunt crític.

La caiguda és sobtada, i l’Enciclopèdia la compta entre els defectes que, al seu parer, no treuen interès a l’obra com a crònica social. Segons el Diccionari, el que havia estat el gran èxit de la pujada d’en Gil, el ferrocarril de Vilaniu, és també el que el fa caure; Rosa Cabré, a lletrA, observa que el desenllaç es resol només en el pla individual, «motivat per una vulgar estafa». En Gil en surt amb les facultats minvades, i el Diccionari parla d’un retorn simbòlic als seus orígens menestrals; el germà s’ho explica com una llei de l’univers, a la llum de l’evolucionisme.

A la família, en canvi, la ruïna li torna l’equilibri, diu l’Enciclopèdia. La senyora Mònica mor, i és el seu exemple de modèstia el que manté units els que queden.

Temes

• L’enriquiment ràpid. La Gran Enciclopèdia Catalana explica que Oller volia fer veure què fa a la moral d’una família menestral enriquir-se de cop.
• El progrés. Segons l’Enciclopèdia, la idea de progrés és a la base de l’obra i fa dels personatges peces d’una evolució, però es va desdibuixant i acaba gairebé tota en boca d’en Bernat.
• La ciutat. Rosa Cabré, a lletrA, remarca que Barcelona hi «es personalitza» per ensenyar com es mou la societat i com es fa cosmopolita.
• Bons i dolents. Per a l’Enciclopèdia, el dibuix és moral: qui té tractes amb la borsa hi surt retratat en negatiu i qui no en té, amb virtuts, amb l’excepció d’en Gil, en Bernat i la Delfina.

Per treballar-la a classe

• La relació entre el cas de Gil Foix i el retrat de la ciutat: segons Cabré, l’obra hi troba la mesura a la primera part i la perd a la segona.
• La pressa que, segons l’Enciclopèdia, li va fer L’argent de Zola, que tractava la mateixa matèria.
• Com parlen els personatges: l’Enciclopèdia hi sent la manera de parlar de la nova burgesia de l’època, amb molts castellanismes.