Edat mitjana a la literatura catalana

Els dos llibres més antics d’aquest tema són valencians i del segle XV, i tots dos van tenir lectors molt més enllà del seu temps. De l’Espill, de Jaume Roig, Víctor Labrado recull a lletrA (UOC) la hipòtesi de Martí de Riquer: el metge l’hauria escrit el 1460 a Callosa d’En Sarrià, on s’havia refugiat de la pesta que hi havia a València. Josep Guia, a Ficció i realitat a l’Espill, hi ha detectat anacronismes entre la cronologia del narrador i fets i persones reals que l’obra cita, i segons l’AELC el seu estudi planteja «interrogants fonamentats sobre l’autor i la data de l’obra». El poema té 16.247 versos de quatre síl·labes, en noves rimades, i segons Labrado, a diferència de la resta dels clàssics, va mantenir l’interès dels lectors: tres edicions al segle XVI, una al XVIII i una altra al XIX. Josep Pla, que Labrado cita, en deia que avui fa feredat, però que és «el llibre més ple de vida de la nostra literatura medieval».

Ausiàs March, mort a València el 1459, és l’altre. L’Enciclopèdia Catalana hi reconeix les influències trobadoresca i dantiana, però diu que la seva poesia té unes constants que no comparteix amb cap altre poeta i que «es distingeix per la introspecció i l’anàlisi». La mateixa entrada destaca el ressò que va tenir en la poesia castellana dels segles XVI i fins i tot XVII. Al catàleg, els seus versos són a Poesies.

Al segle XIX, Jacint Verdaguer hi va a buscar un origen. El Canigó, editat el 1886, passa al Pirineu del segle XI, amb els àrabs com a amenaça, el bisbe Oliba evocat i un final en què les fades deixen la muntanya quan hi arriben els monjos. En el text de la Gran Enciclopèdia Catalana que reprodueix l’AELC, el poema està dedicat «als catalans de França» i en canta els orígens, els d’una Catalunya «centrada, i no pas limitada, pels Pirineus».

La novel·la històrica hi entra per episodis concrets. L’any dels francs, d’Albert Villaró, premi Nèstor Luján 2003, se situa en l’expedició que l’estiu del 1010 va dur un gran exèrcit de cavallers dels comtats catalans a la guerra pel califat de Còrdova; un d’ells, Dacó Miró de Tost, bastard del senyor de Tost, hi va amb un encàrrec propi: trobar un llibre prohibit. Pau Faner situa dues novel·les al segle XIII: El mal de la guerra, amb la conquesta de Mallorca i els càtars del setge de Montsegur, i Les bodes del diable, on la contraportada fa aparèixer, de Barcelona a Egipte, un misteri i un diable «de moltes cares». Albert Salvadó, segons l’Enciclopèdia, va escriure una trilogia sobre Jaume I el Conqueridor. I Francesc Serés tanca el cercle tornant als autors: Caure amunt (2008) aplega tres peces de teatre sobre Ramon Muntaner, Jaume Roig i Ramon Llull, i Quaderns Crema explica que els agafen en «moments de contradicció» dels quals haurien sortit la Crònica, l’Espill i una de les Disputatio.