Identitat i llengua a la literatura catalana
Llibres on la llengua no és l'eina sinó l'assumpte: un capellà que recorre pobles apuntant com hi parla la gent, una obra de teatre escrita per abocar-hi tot el català que l'autor sabia i els assaigs de postguerra que es pregunten qui són els qui la parlen. Van del treball de camp a la discussió oberta.
El punt de partida més material és el Dietari de l’excursió filològica, 1906. Antoni Maria Alcover (Manacor, 1862 - Palma, 1932) hi anota el que veu i el que sent dir durant una de les «eixides filològiques» amb què anava aplegant el lèxic de tots els dialectes, antic i modern, per al Diccionari català-valencià-balear. Aquell mateix any, a l’octubre, presidia a Barcelona el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, amb representants de tot el domini lingüístic i seixanta-una comunicacions repartides en disset temes.
Quaranta anys més tard la situació és una altra. Primera història d’Esther (1948) porta el subtítol d’Improvisació per a titelles i avança en dos plans alhora, un de real al jardí de Sinera i un de fictici a Susa. El que hi crida més l’atenció és la llengua: Salvador Espriu amuntega en els diàlegs cultismes, arcaismes, col·loquialismes, dialectalismes, tecnicismes i llatinismes, i l’Enciclopèdia Catalana explica amb quina intenció: Espriu volia que aquell tresor de formes lèxiques fos «una espècie de testament de la llengua catalana en uns moments en què es trobava seriosament amenaçada».
Els dos assaigs hi entren per una altra porta. Nosaltres, els valencians (1962) va rebre el premi Lletra d’Or el 1963, i l’AELC el presenta com «l’assaig polític» de Joan Fuster «que és un revulsiu en la societat valenciana del moment». I La península inacabada (1961) tanca la trilogia ibèrica de Gaziel, després de Castella endins (1959) i Portugal enfora (1960); segons lletrA, l’autor hi «pretén fer conèixer la realitat peninsular als catalans i, a l’empara de l’ideal ibèric maragallià, proposar vies de concòrdia entre els pobles que la formen».
