Música a la literatura catalana

Jaume Cabré és l’autor que més vegades surt en aquest tema. Fra Junoy o l’agonia dels sons (1984) acaba amb un judici i una condemna, i el Diccionari de la literatura catalana hi veu la víctima d’un poder bastit sobre «la inflexibilitat i la intolerància». Però el primer que enfronta el frare amb la jerarquia, segons la mateixa font, és la seva passió per la música. El càstig és doble: el separen de l’orgue de Sant Aniol i el fan confessor d’un monestir de monges de clausura, la Ràpita, on la música queda substituïda pel silenci. A Jo confesso, la música és un objecte: un violí del segle XVIII que és la peça més valuosa del despatx del pare de l’Adrià i que, segons la contraportada, lliga bona part de les històries de la novel·la. I els catorze contes de Viatge d’hivern recorren Europa, segons l’AELC, darrere de Rembrandt, de Schubert i de Bach.

La primera pràctica, d’Albert Villaró, té la seva pròpia fórmula, que la presentació de l’editorial escriu com si fos una partitura: «Dos rèquiems a doble cor». Totes dues històries passen a Lagrau, als Pirineus. En una, del 1991, hi ha la música antiga d’un curs d’estiu, amb un noi del país que toca la viola de gamba i una contralt suïssa; en l’altra, del 1642, hi ha la Guerra dels Segadors, la ciutat ocupada i mossèn Joan Areny, que dirigeix la capella musical de la catedral.

I hi ha els músics de carn i os. Manuel Molins porta a escena el pianista Iturbi a València, Hollywood, Iturbi, i segons la presentació de l’obra no en fa un biopic: el que li interessa és un home capaç de passar del bugui-bugui amb Groucho Marx a la ràdio a Mozart i Albéniz, una figura que la mateixa presentació anomena «viva i contradictòria». I hi ha qui escriu perquè altres cantin: Lírica lleugera, de Narcís Comadira, obre amb les lletres de cançó que l’autor va escriure, la majoria per encàrrec de Guillermina Motta, entre elles les del disc Vota Motta.