Emigració a la literatura catalana

D’una banda, els qui van marxar. A El cercle màgic (1929), de Joan Puig i Ferreter, el que s’explica és la tornada d’un d’ells. L’Hipòlit arriba d’Amèrica a un poble tarragoní amb una sola maleta, i el germà i la cunyada, que tenen terres però s’han arruïnat i volen mantenir les aparences, el creuen enriquit; ell, per orgull, no els ho desmenteix. Segons el Diccionari de la literatura catalana, el tracte que rep, cruel o afectuós, va segons el que se sospita de la seva situació financera, i el secret és a la maleta. Només el nebot, en Janet, un nen de deu anys, l’acull amb simpatia, i és a ell a qui l’Hipòlit acaba explicant la seva història. A Mel i metzines, de Maria Barbal, l’Agustí acaba fent de cuiner a França, i segons la presentació de Columna Edicions és aquest ofici el que capgira l’existència precària que hi havia començat quan es va acabar la Guerra Civil. Abans, com que a casa seva, una casa de pagès de muntanya, l’hereu no era ell, havia fet diverses feines, com la de caçar talps amb metzines.

De l’altra, els qui arriben. Mare i filla «caminen per Mataró» en el fragment d’El fruit del baobab, de Maite Carranza, que inclou la sinopsi reproduïda per l’AELC. La mare, l’Aminata, ve de Gàmbia i ha decidit no tenir més fills; la Binta, la filla gran, vol trencar amb les tradicions de la família; i la Lola, una pediatra, es guanya la confiança de totes dues i s’hi acaba implicant «perillosament». La mateixa sinopsi hi veu un xoc de cultures i la solidaritat entre dones. Carles Batlle hi té dues obres. A Temptació, un home gran, en Hassan, arriba a casa d’un antiquari, en Guillem, amb la idea de retrobar un vell amic de joventut; l’antiquari fa tràfic clandestí de persones, i la tercera història que s’hi creua és la de l’Aixa, una jove marroquina sense papers. L’AELC diu que tots tres acaben en la tragèdia i que l’obra també parla de Catalunya, «en un moment de canvi i de transformació radical». Oasi posa en una mateixa casa dues maneres d’haver hagut de marxar. Un home hi torna després de deu anys d’exili, quan el casalot familiar està a punt de quedar sota les aigües d’un pantà, i s’hi troba una noia i el seu avi, immigrants sense papers, que s’hi amaguen de la policia. Per a l’AELC, el centre de l’obra és el drama dels «desplaçats», i el que en treu l’autor és una idea doble: no hi ha retorn possible, però emmirallar-se en l’altre pot ajudar a sobreviure.

Gabriel Sansano, a la introducció de l’edició de Bromera (2002) que reprodueix l’AELC, diu que Abú Magrib, de Manuel Molins, tracta la immigració amb un joc de miralls en què tots ens podem reconèixer, de vegades com a botxins i de vegades com a víctimes, i hi veu també «un crit contra el dolor».