Erotisme a la literatura catalana
En català l'erotisme gairebé no ha fet gènere a part: apareix dins de llibres que anaven d'una altra cosa, una novel·la de llinatge, un evangeli en vers, una poesia completa. Quatre títols on el cos compta de debò, i el rastre de censura que algun arrossega.
L’erotisme, en català, gairebé no ha format un gènere propi: és una càrrega que travessa llibres que anaven d’una altra cosa. Per això la llista barreja èpoques i formes.
A Vida privada, que Josep Maria de Sagarra va publicar el 1932 i que aquell mateix any guanyava el premi Crexells, el desig no és un tema: és el motor. El Diccionari de la literatura catalana ho despatxa en una línia —«la via és el mòbil sexual i l’econòmic»— i són aquests dos mòbils, i no pas cap altra cosa, els que acaben amb els Lloberola.
Les dones i els dies (1968) recull en un sol volum, amb molt poques esmenes, els tres llibres de poemes de Gabriel Ferrater. Aquí el sexe no és ni penitència ni celebració: la mateixa font hi veu que «l’erotisme viu i suggerit amb enginy es revela com l’autèntic mitjà d’indagació moral», i assenyala que Ferrater esquiva el to d’intimitat i de confessió i s’hi manté amb una austeritat de llengua ben calculada.
Que dir-ho tingués un preu ho recorda L’evangeli segons un de tants, de Blai Bonet. Va guanyar el premi Carles Riba el 1962 amb un altre títol, però els problemes amb la censura el van tenir aturat fins al 1967, i sembla que el que es va acabar publicant s’allunyava molt de l’original. Per al Diccionari, tota la creació de Bonet arrenca d’una «base religiosa i eròtica», a la qual en aquest llibre s’hi suma el tema social.
I el present: Permagel (2018), amb què Eva Baltasar va debutar en la narrativa després de deu anys llargs publicant poesia. Va guanyar el premi Llibreter i obre la trilogia que tanquen Boulder i Mamut, reunides amb el títol de Tríptic.
