Memòria familiar a la literatura catalana
Quan la literatura catalana explica una família, quasi sempre ho fa des d'una casa amb nom: una torre de Barcelona, una possessió mallorquina, un mas de les Guilleries. Hi ha llinatges seguits des del segle XVII i cases que s'acaben en una generació, i en tots hi ha algú que remena allò que a casa no s'havia dit mai.
El que aquí es repeteix no és tant la família com la casa: una torre, una possessió, un mas. La casa guarda el que no s’ha dit i algú hi torna a remenar-ho, sovint amb papers vells a la mà.
Mirall trencat (1974), de Mercè Rodoreda, té el seu centre en una torre amb jardí de Barcelona —el llorer, la tórtola, l’estany, que acaben carregats de símbol— i arrenca amb el casament de la Teresa Goday i amb el fill secret que ella amaga. El Diccionari de la literatura catalana la té per «tècnicament la més complexa de les escrites per Mercè Rodoreda», i hi assenyala el gir: la veu omniscient del narrador desplaça el monòleg interior que fins aleshores havia caracteritzat la prosa de l’autora.
A Mallorca hi ha dues maneres de fer-ho. Cavalls cap a la fosca (1975) és la de Baltasar Porcel: el llinatge dels Vadell, el seu, evocat de manera fragmentada i discontínua des dels orígens andritxols documentats al final del segle XVII fins al passat recent, amb papers trobats a casa o buscats en arxius i jutjats i amb rondalles pel mig; premi Prudenci Bertrana el mateix any. Bearn o la sala de les nines (1961 sense epíleg; completa el 1966) és la contrària: don Toni assisteix, lúcid i impotent, a la decadència del seu món, i qui ho explica tot en una llarga carta és Joan Mayol, el capellà de Bearn.
I de contemporani, Irene Solà (Malla, 1990) presenta a Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres (2023), Premi Finestres de narrativa en català, les històries d’uns personatges maleïts en un mas perdut a les Guilleries.
