Ciutat a la literatura catalana

Barcelona té un tema per a ella sola, i per això aquí hi queden les altres ciutats. La que hi torna més vegades, en aquesta tria, és València. Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés, va sortir el 1971 i de seguida es va convertir, diu el Diccionari de la literatura catalana, en un «autèntic best-seller» de la poesia catalana al País Valencià. El títol el deu en part a Ramon Llull, i la mateixa font ho explica pel propòsit del llibre: fer inventari de tot allò que al poeta li semblava una meravella a la València de postguerra.

A la contraportada de Tocant València, Ferran Torrent escriu en primera persona que «cada pam, cada metre d’asfalt de la ciutat és lligat a un record», i que no sap separar cada lloc de la gent que el poblava. De la ciutat en fa una segona mare, l’adoptiva, la de la majoria dels joves de la seva generació als anys seixanta. Manuel Molins, en canvi, la vol treure del cas particular. A la introducció d’Ombres de la ciutat, un espectacle que presenta com el seu «cant a València» i amb què homenatja Estellés i Joan Fuster, defensa que la vida de cada dia a València és «substancialment, la mateixa» que la de qualsevol altra ciutat moderna d’Occident.

Fora de les grans ciutats, la vida urbana no sempre és amable. Laura a la ciutat dels sants (1931), de Miquel Llor, s’obre en un tren: la Laura, barcelonina, torna del viatge de noces amb en Tomàs Muntanyola i va cap a Comarquinal, la ciutat on viurà, que el Diccionari identifica amb Vic. El que hi troba, segons la mateixa font, és l’hostilitat d’una societat «tancada i reprimida», a més de dos fracassos amorosos, el primer dels quals és el del matrimoni.

I hi ha Torrelloba, la ciutat de La galeria de les estàtues (1991), de Jesús Moncada. Joan Josep Isern, en la crítica que va publicar a l’Avui i que reprodueix l’AELC, la situa a uns cent cinquanta quilòmetres de Mequinensa i la presenta amb una tira d’adjectius que ja marca el to: «l’ínclita, catòlica, gairebé immortal ciutat de Torrelloba», amb Govern Civil, seu episcopal i equip a Primera Divisió. La vila natal de l’autor queda al fons: l’Enciclopèdia Catalana diu que en aquesta novel·la, de tall realista i ambientada en els anys «foscos» de la postguerra, Mequinensa només hi surt en un segon pla.