Família a la literatura catalana
Aquí la família no és la casa ni el cognom, sinó les persones concretes: qui et cria quan els pares no hi són, com es creix amb el pare a la presó, què passa quan hi falta un fill i què queda escrit, al final, d'una vida compartida.
Aquí la família no es mesura per la casa ni pel cognom: es mesura per qui es fa càrrec de qui.
Gràcies per la propina és el cas més amable. L’AELC la presenta com l’autobiografia novel·lada de Ferran Torrent (Sedaví, 1951), publicada el 1994 i premi Sant Jordi de novel·la aquell mateix any. Hi ha un tal Ferran Torres que recorda la infantesa i la joventut a la València dels anys seixanta, i la casa on creix és la d’una família que la mateixa font qualifica de llibertària: qui el treu endavant són dos oncles sense parella coneguda que es reparteixen entre ells els dos papers.
A Pa negre (2003), d’Emili Teixidor, la casa és d’uns altres. Qui ho explica és l’Andreu, i Oriol Izquierdo, en el text de lliurament del premi que lletrA (UOC) publica, el descriu com un narrador innocent i inconscient que «viu pràcticament sense pares, amb el pare empresonat, la mare a la fàbrica, intentant fer-se un lloc a recer en el món que l’envolta». El llibre va obtenir la Lletra d’Or el 2004.
El buit més gran és a El setè àngel, 57è premi Sant Jordi de novel·la: David Cirici hi posa un publicista, l’Ernest, de vacances en veler amb la família per aigües gregues, i li fa caure el fill, en Marc, a l’aigua entre Patmos i Icària. D’aquella desgràcia privada, la novel·la passa al drama dels refugiats.
I el final del recorregut: El gall canta per tots dos, el darrer recull de poemes d’Agustí Bartra (1908-1982), que no va arribar a veure publicat. Segons l’AELC, una embòlia cerebral no el va fer deixar l’activitat literària: hi va seguir fins que es va morir, el juliol del 1982. Qui tenia al costat era l’escriptora Anna Murià, la seva dona, que és també, diu la mateixa font, qui ha deixat la mirada més pròxima sobre el contingut i el sentiment de tota la seva obra.
