Barcelona a la literatura catalana
La novel·la catalana moderna va créixer mirant Barcelona, i s'hi ha escrit sempre per barris i per oficis: un fuster de la Ribera que es fa ric a la borsa, una botiga de vetes i fils, una casa noble que s'enfonsa, una ciutat que espera el final del franquisme. Quatre portes d'entrada que cobreixen cent anys de ciutat.
Barcelona, aquí, no fa de decorat: és la matèria. La novel·la realista catalana arrenca mirant què fa la ciutat amb els diners. Narcís Oller (Valls, 1846 - Barcelona, 1930) va publicar La febre d’or en tres volums entre el 1890 i el 1892. En Gil Foix fa de fuster a la Ribera fins que l’ambició i uns quants cops de sort a la borsa l’aparten del taller; el llibre porta l’onada especulativa del 1881 i el 1882 a dins, i les dues parts es diuen, sense embuts, «La pujada» i «L’estimbada».
El mateix xoc vist des del taulell és a L’auca del senyor Esteve (1907), de Santiago Rusiñol: una botiga de vetes i fils que es diu La Puntual i un fill que vol ser escultor. Rusiñol no ho tanca amb un trencament sinó amb un pacte, i l’Enciclopèdia Catalana el resumeix en una frase que ho diu tot: «el fill podrà ser escultor, perquè és el pare qui paga el marbre».
Un pis més amunt hi ha els Lloberola de Vida privada (1932, premi Crexells del mateix any), de Josep Maria de Sagarra: un llinatge noble des del segle XVIII que es queda sense res. L’acció es concentra en dos moments, el 1927 i el 1932, els anys en què la dictadura de Primo de Rivera deixa pas a la República. Tenen saló, però Sagarra els segueix fins al Districte Cinquè.
I la ciutat de la fi del franquisme és la de El temps de les cireres (1977; premi Sant Jordi el 1976), de Montserrat Roig, nascuda a l’Eixample de Barcelona el 1946: la Natàlia Miralpeix hi torna el 1974, després de dotze anys d’exili polític voluntari i dos dies després de l’assassinat de Puig Antich, i mesura el que a casa seva no s’ha dit mai.
Llegits per ordre són cent anys seguits, i cap dels quatre no reconeixeria la Barcelona dels altres.
