Feminisme a la literatura catalana
Aquí no hi ha manifestos: hi ha una vídua a qui el testament del marit li lliga les mans, una dona instal·lada en una ermita on no coneix ningú i una nena que un home ric refà a la seva mida. Bona part d'aquests llibres són anteriors al moment en què la paraula es va fer corrent, i van per feina.
El mot hi arriba aviat. Dolors Monserdà (Barcelona, 1845-1919) va publicar l’Estudi feminista el 1909, i l’Institut Català de les Dones l’ha tornat a editar. La seva presidenta, Laura Martínez, ho va justificar dient que és una obra «sense la qual queda coixa la genealogia dels feminismes a Catalunya». Però el gruix del que hi ha aquí no són assaigs: són històries de dones lligades a una llei, a una casa o a un home.
La més literal és Pilar Prim (1906). El que hi decideix la protagonista no és només sentimental: l’AELC la descriu com a «víctima de la clausura testamentària del marit, que priva de l’usdefruit dels béns a la vídua si torna a casar-se». Narcís Oller va escriure la novel·la contra aquella llei, que era la pràctica habitual de la burgesia del seu temps.
Un any abans, Solitud havia anat sortint per entregues a Joventut —del 19 de març del 1904 al 20 d’abril del 1905— i a l’agost del 1905 es va posar a la venda en volum. Víctor Català hi fa pujar la Mila a una ermita de muntanya a contracor, darrere d’un marit gandul i abúlic, i no se’n mou mai: «Tot passa al cap de la Mila», resumeix lletrA.
I dos llibres del final del segle XX que no endolceixen res. La salvatge, premi Sant Jordi el 1993, recrea el mite de Pigmalió amb en Joaquim Simon, «un sexagenari ric i divorciat», i la Dorothy, de catorze anys; Isabel-Clara Simó el segueix fins allà on la protecció es torna domini. I Quilòmetres de tul per a un petit cadàver, d’Antònia Vicens —Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2022—, que va guanyar el Ciutat de Palma i que pertany a una obra feta, diu l’Enciclopèdia Catalana, de personatges femenins «anul·lats per les pressions socials».
