Postguerra i repressió a la literatura catalana
Fins al 1946 el franquisme no va concedir els primers permisos per publicar en català, i van arribar amb comptagotes i amb censura: aquí la postguerra és tema i condició d'escriptura alhora. Hi ha llibres que van trigar més de deu anys a sortir i llibres molt posteriors que hi tornen per mirar què no s'havia explicat mai, des de València fins al Pallars.
La postguerra, en català, no és només un tema: és la situació en què es va haver de treballar. L’Enciclopèdia Catalana explica que el franquisme va endarrerir al màxim qualsevol concessió i que les primeres no van arribar fins a la primavera del 1946, amb uns quants editors refent el mercat a base de clàssics; tota publicació havia de demanar l’obligat permís, la premsa en català va quedar absolutament prohibida i, dins d’aquell tancament, «només la poesia era objecte de tolerància». Per això molts d’aquests llibres tenen dues dates.
Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés, n’és l’exemple net: escrit entre la darreria del 1956 i la primavera del 1958, no va sortir fins al 1971, a l’editorial L’Estel de València. Són poemes realistes, lírics i narratius sobre la vida quotidiana de la gent corrent de la ciutat, amb l’amor, la mort, la violència i la repressió pel mig.
Quan es va poder, la postguerra va tornar com a matèria narrativa. El temps de les cireres, de Montserrat Roig (premi Sant Jordi 1976, publicada el 1977), fa tornar la Natàlia Miralpeix a la Barcelona del 1974 després de dotze anys d’exili polític voluntari i s’atura en la repressió sexual de la dona i en la moral hipòcrita d’aquells anys. Pa negre (2003), d’Emili Teixidor, situa en els anys crus de la postguerra la història de l’Andreu, un noi de la plana de Vic que carrega amb la condició de pertànyer al bàndol dels perdedors. I Les veus del Pamano (2004), de Jaume Cabré, va del 1943 al 2002 en un poble de la vall d’Àssua, al Pallars Jussà, per encarar les dues cares d’una mateixa història: la del mestre Oriol Fontelles, aparentment falangista, que la versió oficial dóna per màrtir mort lluitant contra els maquis, i la real.
