Història antiga a la literatura catalana

Una part de l’antiguitat d’aquest tema passa, literalment, a casa nostra. La Gal·la Placídia d’Àngel Guimerà, una tragèdia en vers, té lloc a Barcelona l’any 416, a la cort del rei got Ataülf, casat amb Gal·la Placídia, filla de l’emperador Teodosi. Segons la sinopsi que reprodueix l’AELC, el que decideix la sort dels personatges és l’odi entre gots i romans, «gairebé mític», i qui en vol sortir hi mor: al final, Verneulf, enamorat de la reina, mata Ataülf a traïció, els guerrers lleials a Ataülf el sorprenen i mor, i el tron és per a Sigeric.

Vestals de Roma, d’Encarna Sant-Celoni, és un viatge per la Hispània romana. L’any 94, l’Eumàquia és a punt de sortir d’una vil·la del camp, al sud-est de la Hispània Citerior, i la sinopsi que reprodueix l’AELC la segueix de Diànium a Tàrraco. L’AELC hi afegeix, ja en veu pròpia, que la novel·la va guanyar el premi Joanot Martorell del 1985 amb el títol de Siamangorina, que té les dones com a protagonistes i que l’autora la va escriure moguda pels prejudicis i els tòpics sobre la situació de la dona a la Roma imperial que, diu, encara perduren. Joan Perucho, a Els pares del desert, se’n va al segle IV, amb els creients que van buscar l’ascesi al desert, a Egipte i després a Palestina i Síria. L’AELC en parla com d’una recreació «màgica i fabulosa, però reverent», feta en forma de repertori d’anacoretes, cenobites i estilites, on també hi ha els ermitans de Montserrat, el Montsant i Collserola.

Hi ha també l’antiguitat llunyana. Segons l’Enciclopèdia Catalana, l’obra de novel·la històrica d’Albert Salvadó, que va començar el 1997, gira sobretot al voltant de l’antic Egipte, del món romà i de la tradició catalana, i El mestre de Kheops (1998) va guanyar el premi Nèstor Luján de novel·la històrica. I Pep Coll, a Al mateix riu d’Heràclit, s’acosta al filòsof d’Efes que, segons la sinopsi que reprodueix l’AELC, estava destinat a regnar i va triar el pensament. La mateixa sinopsi atribueix gairebé tot el que en sabem, més enllà d’un centenar de sentències, a un manuscrit que va trobar el 1972 un estudiant de Filosofia de la Universitat de Barcelona.