Exili a la literatura catalana

Convé dir-ho abans que res: en aquest tema el catàleg és curt, cinc obres, i el que hi trobareu és sobretot testimoni. Poca ficció i molta primera persona.

L’itinerari es repeteix. Agustí Bartra (1908-1982) va ser reclòs al camp de Sant Cebrià, al d’Argelers i al d’Agde; ja a Santo Domingo començava la novel·la que llavors duia el títol de Xabola i que avui es diu Crist de 200.000 braços; l’agost del 1941 s’establia a Mèxic. Teresa Pàmies (1919-2012) va marxar cap a França el 1939 amb el seu pare: la mare i els germans van quedar-se a l’altra banda i mai més no els va veure. El llibre que en surt, Quan érem refugiats, no arriba fins al 1975.

A Mèxic l’exili no va ser només biografia. lletrA (UOC) en fa el recompte en una sola frase: «Desenes de revistes en català, centenars de llibres editats i inèdits, a més de milers de col·laboracions en la premsa cultural mexicana». Pere Calders hi va ser fins que va tornar a Catalunya, el 1962, i l’any següent guanyava el Sant Jordi amb L’ombra de l’atzavara, una novel·la que té Mèxic i l’exili de teló de fons.

La particularitat és de calendari: gairebé tot es va escriure o publicar un cop tornats. Pàmies no debuta fins al 1971, que és l’any mateix en què torna; i Avel·lí Artís-Gener, Tísner, que va arribar a Barcelona el darrer dia del 1965 després de vint-i-cinc anys fora, no va tancar Viure i veure —quatre volums, del 1989 al 1996— fins més de trenta anys després.