Salta al contingut
Exlibris

Guerra civil a la literatura catalana

La guerra civil, a la literatura catalana, quasi sempre s'escriu després i des del bàndol perdedor: de l'exili, del retorn o de sota la censura. Aquí hi trobareu la novel·la que va créixer a cada edició, un camp de concentració del Rosselló escrit per un poeta, la guerra vista des d'un pis de Gràcia i la crònica d'una dirigent juvenil exiliada als dinou anys.

Aquest és un tema que en català es va haver d’escriure tard. El franquisme va endarrerir tant com va poder qualsevol concessió, i els primers permisos per publicar en català no van arribar fins a la primavera del 1946: pocs editors, un catàleg de clàssics i el tràmit obligat del censor per a tot. La premsa en català va continuar absolutament prohibida. Els llibres que tenim, doncs, o van sortir a l’exili, o van esperar, o van passar per les mans d’un censor.

Incerta glòria, de Joan Sales, és el cas de manual: premi Joanot Martorell el 1955, publicada el 1956 i refeta en cada edició següent fins a la quarta, la del 1971, que l’autor tenia per definitiva. L’Enciclopèdia Catalana atribueix aquell creixement, en part, a les pressions de la censura. lletrA (UOC) la descriu com «la primera novel·la en català, a l’interior, emmarcada en els anys de la guerra i des de l’òptica dels vençuts».

Des de fora en van sortir d’altres. Agustí Bartra va escriure Crist de 200.000 braços a partir del camp de concentració d’Argelers, on havia estat reclòs; va aparèixer a Mèxic el 1943 amb el títol Xabola i no va arribar a Barcelona amb el títol d’ara fins al 1968.

Si voleu la guerra sense front, hi ha La plaça del Diamant (1962), de Mercè Rodoreda: la Natàlia, la Colometa, explica de viva veu i en primera persona la seva vida de noia de la menestralia de Gràcia —el casament, la maternitat—, i són la República, la guerra i després la postguerra les que la hi capgiren. I si la voleu des de la militància, Teresa Pàmies —dirigent de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya des del 1937, exiliada a França el 1939, als dinou anys— en va fer la crònica a Quan érem capitans (1974).

Per començar

També et pot interessar