Misteri a la literatura catalana

Set llibres en què el misteri gairebé mai no és una endevinalla de saló, sinó un secret que algú desenterra tard. Hi ha l'atracament de Pedrolo als anys quaranta, el detectiu adolescent d'Andreu Martín i dues novel·les que fan servir la intriga per desmentir la versió oficial de la postguerra.

Primer va caldre que el gènere existís. lletrA (UOC) recorda que la novel·la negra i policíaca en català va arrossegar molt de temps l’etiqueta de subliteratura i que, fins als anys setanta, aquí es llegia sobretot traduïda. Manuel de Pedrolo hi va empènyer per les dues bandes. Com a autor, amb Es vessa una sang fàcil (1954): un atracament impecable que es podreix quan l’home dels diners no apareix al repartiment. I com a editor, dirigint «La Cua de Palla» a Edicions 62, que la mateixa font situa entre les coses que més van fer per engegar el gènere aquí.

Andreu Martín (Barcelona, 1949) és qui l’ha sostingut més anys. Amb Jaume Ribera va crear Flanagan, el detectiu adolescent de No demanis llobarro fora de temporada, premi Nacional de Novel·la Juvenil: investiga sense poder-se saltar cap examen. Per aquesta banda juvenil hi ha també la Bel de Care Santos (Mataró, 1970).

La branca més ambiciosa fa servir la intriga per obrir el passat, i és on el catàleg dona més. El llibre de les mosques, d’Emili Teixidor —premi Sant Jordi 1999—, i Les veus del Pamano (2004), de Jaume Cabré, arrenquen totes dues d’uns papers apareguts en un poble. La de Cabré va del 1943 al 2002, i el mort que hi investiguen és un mestre de qui al poble encara no s’acaben de posar d’acord: n’hi ha que el tenen per falangista i n’hi ha que el tenen per maqui, i algú el vol fer beatificar.