Sàtira a la literatura catalana
El blanc de la burla, en català, sol ser de casa: el propi ofici, la pròpia classe, el propi país. Cinc segles llargs de sàtira amb nom i cognoms, de l'Espill valencià a les gatades que Frederic Soler estrenava a Barcelona i als contes d'ara mateix.
La burla, aquí, rarament va contra un enemic de fora. Va contra el propi ofici, la pròpia classe o el propi país, i això ve de lluny.
El text més antic és valencià. Jaume Roig exercia de metge a València —hi consta amb el grau de mestre en medicina ja el 1434— i va morir el 1478. Cap al 1460 escrivia l’Espill: més de setze mil versos apariats de només quatre síl·labes, una forma que després va córrer tant que va acabar portant el seu nom. El Diccionari de la literatura catalana explica que a tots els Països Catalans se’n va dir «metre de Jaume Roig» fins al segle XIX. El llibre carrega contra les dones sense concessions —la mateixa font diu que el narrador les presenta «com l’encarnació de totes les aberracions»— i, de passada, hi queda retratada la ciutat sencera.
Al segle XIX la burla es fa ofici i puja a l’escenari. Frederic Soler va estrenar El castell dels tres dragons al Teatre Odeon el 28 d’abril del 1865. És una gatada: el nom ve de la societat La Gata, on Soler i uns quants autors més feien aquesta mena de peces, i l’Enciclopèdia Catalana acaba estenent l’etiqueta a «qualsevol peça de caràcter paròdic on hom ridiculitza alguna actitud heroica i grandiloqüent». El que es parodia aquí és la vida cavalleresca medieval. De l’obra en ve el nom de l’edifici del parc de la Ciutadella.
Quan la sàtira apunta a la pròpia parròquia surt Ariadna al laberint grotesc (1935), de Salvador Espriu. Qui explica les històries és un titellaire, i el Diccionari de la literatura catalana hi descriu els homes com a «éssers grotescos, atitellats»; el catalanisme de dreta hi surt especialment mal parat. I a tocar d’avui, T’estimo si he begut (2004), d’Empar Moliner, premi Lletra d’Or: situacions mínimes, mirades de tan a prop que incomoden.
