Solitud a la literatura catalana
La paraula ajunta coses diferents: l'aïllament que t'imposen, el que et trobes sense haver-lo demanat i el que acabes acceptant com a manera de viure. Tres llibres que ho separen bé, de l'ermita de muntanya de Víctor Català als quaderns que Gaziel va omplir a Madrid.
Sota una mateixa paraula hi ha coses molt diferents: l’aïllament que t’imposen, el que et trobes sense haver-lo buscat i el que un acaba acceptant com a forma de vida. Aquests tres llibres ho separen bé.
Solitud (1905), de Víctor Català, és el que dona nom a tot plegat. La Mila se’n va a viure a una ermita de muntanya amb un marit amb qui no s’entén, i un cop allà dalt queda entre dues figures, el pastor i l’Ànima. Jordi Castellanos, en el comentari que en publica lletrA (UOC), hi llegeix «una dualitat irreconciliable»: escollir-ne una vol dir amputar-se l’altra. La mateixa font explica que la Mila acaba baixant de la muntanya i que la seva realització passa per assumir la solitud, no per resoldre-la.
A ciutat la cosa pren una altra forma. El carrer de les Camèlies (1966, premi Sant Jordi d’aquell any), de Mercè Rodoreda, segueix la Cecília, una nena trobada que creix sense recursos a la Barcelona de la postguerra; el Diccionari de la literatura catalana hi veu reflectida una ciutat «sense identitat i fins i tot prostituïda». Aquí estar sol és sobretot una qüestió material.
I hi ha la solitud del qui calla. Meditacions en el desert (1946-1953) són els quaderns que Gaziel va anar omplint a Madrid, apartat del periodisme. L’AELC els presenta com «un dietari intel·lectual que el va refugiar de la tristor» durant set dels gairebé vint anys que va viure a la ciutat, i hi veu retratat el «drama dels demòcrates que, en l’exili interior, es mantenien ferms».
