Poder i corrupció a la literatura catalana
El poder, en aquests llibres, gairebé mai no es mira des del tron: es mira des del despatx on es firma una sentència, des del carrer on es paga i des de la banda de qui l'aguanta. Quatre títols que van de la Barcelona del 1799 als baixos fons de València.
Aquests llibres tenen una cosa en comú: el poder gairebé mai no s’hi mira des de dalt, sinó des de qui té la firma o des de qui n’és l’objecte.
El cas més net és Senyoria (1992), de Jaume Cabré, amb una acció que cap entre l’11 de novembre i el 20 de desembre del 1799. Rafel Massó, regent civil de la Reial Audiència de Barcelona, té una història tèrbola a tapar i la tapa al preu que faci falta, errors judicials i vides innocents inclosos. Per al Diccionari de la literatura catalana, la novel·la és «una reflexió sobre l’ús i l’abús del poder» i sobre «les injustícies que el poder fàctic és capaç de promoure quan se sent amenaçat».
Manuel de Pedrolo (1918-1990) ho gira del revés. A Acte de violència, una ordre anònima que corre de boca en boca —«És molt senzill: que tothom es quedi a casa»— atura una ciutat que no arriba a tenir nom: es buiden els carrers, paren els transports, les botigues i les fàbriques, i gairebé ningú no va a treballar. El que s’hi mesura no és qui mana, sinó fins on aguanta qui hauria d’obeir. És un llibre de ple franquisme, guanyador de la primera edició del premi Prudenci Bertrana, i l’AELC recorda que la censura el va mantenir bloquejat fins que el dictador va ser mort.
Al nivell del carrer hi ha Ferran Torrent: a Un negre amb un saxo, l’exboxejador i redactor de successos Hèctor Barrera s’endinsa pels passadissos de la prostitució valenciana, i com més endins va, més fosc es torna tot. De Barrera, lletrA (UOC) en diu que és un «periodista compromès en la tasca de desemmascarar la corrupció de les capes altes de la societat».
I encara es pot mirar des de l’abandó: a L’emperador o l’ull del vent (2001), Baltasar Porcel tria dos noms d’entre els milers de presoners de Napoleó confinats a l’illot de Cabrera, Fleury i Grapain, i els segueix. Segons el mateix diccionari, l’ordre polític i humà hi acaba sent «una fal·làcia, una representació».
