Amistat a la literatura catalana

En els llibres que presentem aquí, l’amistat gairebé sempre s’explica des de lluny: per carta, en el record o quan un dels dos ja no hi és. Lo color més blau (1982), de Maria Aurèlia Capmany, n’és el cas més literal, perquè tota la novel·la és correspondència: dues amigues separades en acabar la guerra que no es retroben fins al maig del 68, i entremig, trenta anys de cartes. L’Enciclopèdia Catalana hi afegeix que les dues tenen idees oposades. Segons la mateixa font, Capmany va tornar al tema a La rialla del mirall (1989), la seva última novel·la, aquest cop amb dos personatges que venen de famílies i classes diferents.

Dos amics de vint anys (2013), de Sebastià Alzamora, parteix de dos poetes reals, Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i l’Enciclopèdia la descriu com una recreació de la seva amistat. L’editorial compta dues coses que els van allunyar, les idees i, potser, una mateixa noia, i la situa el 1938, en plena guerra, en els dies en què en Bartomeu agonitza en un sanatori del Brull; qui recorda tot el que han compartit és en Salvador.

La mort de l’amic també posa en marxa Pere Marín, de Toni Sala, on el narrador es presenta amb el nom de l’autor: «Em dic Toni Sala i fa molts anys vaig tenir un amic que es deia Pere Marín». L’amic mor en un accident, i el que segueix la novel·la, segons la sinopsi de l’edició de butxaca, és la vida del qui queda. A Si em necessites, xiula, en canvi, l’amiga morta és real. Isabel-Clara Simó hi escriu sobre Montserrat Roig quan feia catorze anys que era morta, i la presentació del llibre recorda que totes dues havien estat amigues al final de la vida de Roig. Simó no en vol fer una santa, i defineix el llibre com un homenatge i, alhora, com «el curiós lament per una pèrdua».

L’amistat que no coneix la distància també té el seu llibre aquí, i no en surt ben parada. Els ulls de Clídice, també de Simó, tanca en un cercle tres amics que es coneixen de petits, una dona i dos homes, i on el desig circula en totes direccions. El text de presentació que en reprodueix l’AELC en treu una lliçó que va més enllà de l’amistat: els cercles tancats, siguin del tipus que siguin, «sempre són nefastos».